En els darrers anys, la naturalesa s’ha convertit en la protagonista d’una pel·lícula de terror que no podem apagar, no importa quina sigui la versió. Si alguna vegada has tingut por de caure en els tòpics o la demagògia, aquest article és per a tu. Justament això em va passar fa poc. Mentre portava productes de primera necessitat a un local habilitat de Sueca, em vaig adonar de la fragilitat de la nostra existència. La DANA (Depressió Aïllada en Nivells Alts) havia deixat el seu rastre devastador a través del País Valencià, provocant una tragèdia que no es pot ignorar.

T’imagines estar a pocs quilòmetres d’una catàstrofe de tal magnitud? La darrera notícia parlava de més de cent cinquanta morts i un nombre indeterminat però elevadíssim de desapareguts. Un cúmul d’emocions: temor, tristesa, frustració. Com a espanyol i com a humanitat, em pregunto… ¿fins quan podem ignorar els senyals d’alarma que la natura ens està enviant?

Una mirada retrospectiva: la memòria de les riuades

De tant en tant, em trobo rebuscat entre els meus llibres, buscant alguna cosa d’inspiració, i m’he topat amb València àrab, una antologia que m’ha portat enrere en el temps, a l’època d’Ibn Hafaja. Ell va escriure versos sobre la bellesa del riu Xúquer, un riu que actualment no és sinó un record d’aquell amorós idil·li. Recordo les llàgrimes als ulls dels meus pares quan van haver de viure les conseqüències de la pantanada de Tous el 1982, i com em relataven històries sobre la gran riuada de València del 1957, que tots haviem llegit, però que ningú actualment s’havia atrevit a imaginar realment.

Avui, el riu no em canta temes de l’amor, sinó que et recorda que quan l’home desafia la natura, aquesta pot reactuar de formes inesperades i tràgiques. Ara que tenim la tecnologia per comunicar-ho tot al moment, les imatges són aterridores i semblen extretes d’una pel·lícula de ciència-ficció: automòbils apilats en carreteres, ponts col·lapsant sota les aigües furioses, una natura que, decebuda, llança les seves pitjors conseqüències contra nosaltres.

L’impacte de l’ecoansietat: una nova realitat

Si pensaves que només t’havies d’angoixar per les factures o el treball, et presento un nou terme que cada cop escoltem més: ecoansietat. Aquesta és una de les consegüències que tots haurem d’afrontar a causa d’aquests esdeveniments tràgics. ¿Quina ironia, no? A mesura que intentem navegar per la nostra vida diària, ens trobem amb la necessitat d’invertir energia no només en els nostres assumptes personals, sinó també en la preservació del planeta.

«Quina pena que hem de viure en un món així», pensava amb amargor l’altre dia, mentre llegia sobre les malalties generades pel clima, com la solastàlgia, l’angoixa que sorgeix quan el teu entorn familiar es destrueix. És com si la mare natura ens estigués donant un petó de bon dia, al mateix temps que ens dà un cop a la cara, amb una severitat que ens ha deixat garratibat.

Reflexions sobre la responsabilitat personal

L’impacte emocional dels desastres que vivim ens du a reflexionar sobre qui és realment responsable. Sí, ja sabem que la política, l’economia i la societat contribueixen a aquestes crisis. No obstant això, ¿hem considerat alguna vegada el nostre paper en aquest caos? Aquelles paraules de Ibn Hafaja ressonen: “Des que ens hem convertit en dimonis de maldat, els ruixats del cel s’han tornat lapidacions.”

¿Realment hem deixat de ser “assenyats” com deia Hafaja? Pensem-ho un moment: el nostre estil de vida de consum, la còmoda rutina de demanar menjar a domicili, l’ús indiscriminat de plàstics. La nostra comoditat potser vindria a un cost més alt del que mai hem imaginat.

Del dolor a la solidaritat: la resposta dels ciutadans

En moments com aquests, quan el dolor ens envolta, és admirable veure com la solidaritat emergeix del pitjor dels desastres. Aquell grup de joves que vaig veure amb eines a la mà anant cap a Riola em va fer sentir esperançat. Són la solució i el futur que necessitem, així que, si estàs llegint això, recorda que cada petit gest conta. Per què no unir-nos, no només per ajudar als altres, sinó per cuidar del nostre planeta?

De debò, quants de nosaltres hem participat en accions solidàries últimament? És un bon moment per recordar que, en moments de crisi, la humanitat pot brillar. Això ens recorda que no només som ciutadans d’un país, sinó del món sencer. I que, tal com dèiem de petits, hem de “fer el bé i no mirar a qui”.

El futur: una esperança entre les llàgrimes

Després d’una catàstrofe, com diria un personatge d’un drama romàntic, “la vida continua”. Però, ¿com pot continuar quan les imatges de la devastació ocupen la nostra pantalla? La realitat és que la reconstrucció emocional i física requereix temps i esforç. Serà un procés llarga, amb399a l’expectativa que l’educació sobre sostenibilitat i l’ecologisme siguin prioritats en les nostres agendes col·lectives.

No ens podem permetre el luxe d’oblidar-nos d’aquests moments. Igual que recordem aquells versos d’Ibn Hafaja i les històries dels nostres pares, hem de ser conscients del que està passant al nostre voltant. Com si fos una carta d’un amic, només que en lloc de fresques flors al paper, tenia pluja, fang i llàgrimes darrere.

Reflexions finals: una crida a l’acció

A mesura que l’aigua se’ns escapa entre els dits, la veritat és que la crisi climàtica no s’aturarà per a nosaltres. Ens planta cara amb cada riu desbordat i cada tempesta que arrasa el que hem construït. Com a societat, hem d’admetre que la DANA no només és un fenomen meteorològic, sinó un avís del que ve.

Volem viure a un món on la bellesa dels nostres rius no es vegi eclipsada per imatges de destrucció. Ens toca a nosaltres actuar. No és un només una qüestió de governs i empreses; és una responsabilitat compartida.

I, sí, potser ens falta un bon poc d’humor i optimisme en aquests moments tant durs. Però com a societat tenim la capacitat d’esclatar a la riseta cada cop que ens trobem en dificultats. En algun moment haurem de reivindicar el poder de la solidaritat i la responsabilitat en compte de la comoditat.

Una pregunta queda penjant a l’aire: ¿estarem a l’altura d’aquest repte que un món en crisi exigeix? Només el future ho dirà.